Estimats condeixebles, en Jesús, el Senyor:
Genealogia sinuosa la de Jesús; d´ Ell, que “és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació” (Col 15); d´Ell que és el Purificador, - “Com el foc del fonedor, com el sabó de rentar roba” (Ml 3, 2) -.
Per aquesta ascendencia, doncs, – i no una altra -, Jesús entra en l´univers dels humans.
“Jesús, esdevingut gran sacerdot “per sempre com ho fou Melquisedec” (He 6, 20); cfr.: Sal 110, 4), és un home com tots els altres, excepte el pecat.
I, com a tal, es mostra en la seva existència, sensible a l´encís de la vida i de la natura, que n´ és el seu immens jardí.
Al llarg d´ aquestes reunions anyals, han sorgit idees, suggeriments penetrants i profitosos.
Si us plau, en aquesta jornada, - 54 -, commemorativa de la nostra ordenació sacerdotal en la que, íntimament, al donar gràcies a Déu, venim a renovar aquell desig inicial de identificació amb Jesús – “Per a mí, viure és Crist” (Fl 1, 21) -, si us plau, dic, deixeu-me aportar humilment i assaborir aquesta amable faceta del Mestre i Senyor, Jesús, que és la seva sintonia amb la vida d´aquí junt amb la seva incrustada formosor; - tot i que només és un espill de la definitiva bellesa, segons ens afirma l´apòstol Pau: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit (cfr.: Is 52, 15), ni el cor de l´home somnia allò que Déu té preparat per als qui l´estimen” (1 Cor 2, 9) -.
S´ha afirmat de Déu que és el Vivent: “Ara sabreu que el Déu vivent és en mig de vosaltres” (Jos 3, 10). – Jesús diu d´Ell: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6). I llegim en l´Apocalipsi: “Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu” (1, 17-18).
La vida és formosa, és bella. – El Creador trobà bona la seva obra: “Déu veié que tot era bo” (Gèn 1, 25).
Jesús es serveix de la natura en les seves ensenyançes: “Fixeu-vos com creixen les flors” (Lc 12, 27). – Les seves paràboles ponderen el bell capteniment de la vida: “El gra de mostassa, la més petita de totes les llavors, arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses qu els ocells del cel fan niu a la seva ombra (cfr.: Mc 4, 30-32); (Sal 104, 12).
La més alta valoració de la natura rau en aquest vigorós recolzament bíblic, que ha inspirat a místics i a poetes.
Diguem de pas, que la Ecologia, el respecte a la natura i la promoció dels seus valores, esdevé com una mena de ritu que, des de l´altar de l´univers, honora al seu Creador.
Sant Francesc d´Assís s´extasíà davant l´espectacle de la vida: Diu en el Càntic al Germà Sol: “Lloat sieu, en meu Senyor, amb totes les criaturas. Especialment el germà Sol, que fá el dia i ens dona la nit. I és formós i radiant i de gran esplendor; de Vós ho Altíssim, en porta la significació”.
I en la seva visió benigna i bella anomena al llop el seu germà, i li mana de part de Crist no fer mal. (cfr.: Florecillas, pp. 40s, Ed. Porrúa).
Sant Joan de la Creu escriu en el seu “Càntic Espiritual”: “Mil gracias derramando – pasó por estos sotos con presura, - y, yéndolos mirando, - con sola su figura – vestidos los dejó de hermosura” (Vida y Obras, p. 851, BAC).
L´eximi prosista i poeta, bilingüe, Joan Maragall, diu en els seus “Elogios”:
“¿Qué quiere decir vivir? Vivir es desear más, siempre más; desear no por apetito, sino por ilusión. La ilusión, ésta es la señal de la vida; amar, esto es la vida: Amar hasta el punto de poder darse por lo amado” (Obres Com., p. 840, Biblioteca Perenne).
Es clar que, cada vegada, que Jesús esmenta els elements de la creació en les seves paràboles, en les seves ensenyançes, pondera, dignifica, lloa, aquesta majestat paisatgística de la vida.
També en aquesta valoració positiva planetaria, deu escaure bé de ser com Jesús: admiradors de la vida; agraïts perquè n´ hi participem i gaudim de la mateixa.
Amb les nostres pròpies genealogies, tan diverses, probablement sense bifurcacions familiars, -com succeí en la del “Fill de l´Home” (Lc 12, 40) -, nosaltres som qui som cada u. –
A tots, d´una manera inescrutable, misteriosa per a nosaltres, Déu ha dit: “Segueix-me” ( Jn 20, 22).
No ho ha fet amb trompetes d´ àngels; no amb paraules de profetes; ni amb succesos impresionats com el foc de la Bardissa (cfr,: Ex 3, 2-3).
Sense saber ben bé com, podem dir amb el profeta: “Senyor, m´has seduit i m´he deixat seduir” (Jr 20, 1). - Varem dir “sí”, immediatament, o amb resposta parsimoniosa, que requerí temps. – Déu s´adapta al pas de l´home, com ho feu amb els deixebles d´Emaús (cfr.: Lc 24, 13-35).
Sí, des de fa 54 anys, a la il.lusió de servir l´Evangeli de Jesús.
Enrolats en la pesca d´homes (cfr.: Mt 4, 19), només s´obté captura si Jesús és a la barca.
A la nit de l´absència de Jesús, no havien pescat res. – Amb la Presència de Jesús, en aquets cas virtual, és a dir, per la Potència de la seva Paraula: -“Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. - Així ho van fer i ja no la podien estirar (la xarxa) de tants peixos com hi havia” (Jn 21, 6).
Ara, al cap vespre, voldriem haver estat sempre amb Jesús, perquè la barca de la dedicació a l´Evangeli esdevingués tant curulla de captura, “que quasi s´ enfonses” (cfr.: Lc 5, 7).
“Voldriem”: Ell sap que aquesta posició de partença, hem procurat mantenir-la en tot temps, en mig de les pròpies febleses i en mig de les variades circumstàncies socials que s´han produit en el darrer mig segle, en les que no hi han mancat comportaments de signe divers en la nostra mateixa Església.
Déu sap la part de responsabilitat nostra i la part d´exageració ambiental en aquesta subvaloració en voga del fet religiós, i ,sobretot, del fet religiós cristià.
No anem a fer balanç. Sí que demanem perdó i indulgència perquè tot no ho hem fet bé. – Contant amb la divina gràcia, diem: “Som tan sols uns servents: em fet només el que havíem de fer (Lc 17, 10).
El Papa Joan XXlll diu d´ell mateix: “El Senyor sap qui sóc. Amb això en tinc prou.”
Ens varem lliurar a l´Esmitat, a Qui deuriem d´haver donat sempre més – el “más” dels exercicis de Sant Ignasi; el “más”; el “desear más”, “hasta el punto de poder darse por lo amado.” – esmentat abans -.
Avui, té validesa la profecia messiànica: “L´Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m´ha ungit” ( Lc 4, 18 ).
La unció de l´Ordenació Sacerdotal no s´ha evaporat; “Ets sacerdot per sempre” (He 7, 21; cfr.: Sal 110, 4).
“Revifa el do de Déu que has rebut per la imposició de les meves mans” (2 Tim 1, 6).
Aquesta és la credencial no destintada en cap moment, perquè és segellada amb la Sang indeleble de l´Anyell diví, Jesús.
Manllevem a Maria de Natzaret el seu himne de lloança davant els favors de Déu: “La meva ànima magnifica el Senyor” (Lc 1, 46).
Cada dia, al obrir de nou els ulls a l´albada que´ns acarona, encetem una nova partitura de l´himne de la vida.
Estem en el bell mig d´aquest jubileu sacerdotal, commemoratiu dels 150 anys de la mort de Sant Joan Maria Vianney, “el Cura d´Ars.” – La seva projecció ens esperona en el noble servei pastoral. – “El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles” (Jn 10, 11).
“Epheta” (Mc 7, 14); “Obre´t.”
Com Maria, obrim-nos a l´Esperit de Déu, que rumoreja en nosaltres (cfr.: Jn 7, 38-39) com a la primeria.
“Obrim-nos a l´Amor de Déu; obrim-nos a la bonesa, al proïsme, al pobre, al humanament inoportú; obrim-nos a la formosor.
Davant de Nadal, amb el cor obert, clamem: “Vine, Senyor, Jesús” (Ap 22, 20).
Al celebrar “El Memorial del Senyor fins que torni” (cfr.: 1 Cor 11, 26), pensem que l´univers és santificat.- Consagrem, només, dos elements naturals – pa i vi -; però, alhora, queden dignificats tots els altres.
I aquesta reiteració consecratoria, arrriba més encara a tota la humanitat, - a tots els homes i dones -; sobretot als sofrents; - aquells a qui l´acció de l´home causa mals, o en són receptors per altres motius. – Arriba a tots els crucifers, - també als increients -, que són els cirineus del llarg camí de la Passió de Jesús a través dels temps.
Al tractar l´Eucaristia, - al celebrar-la -, fem-ho amb aquella fe que tot ho revesteix de trascendència; al celebrar en la mesa de la missa la Pasqua del Senyor, el món enter s´embelleix amb la llum de la Resurecció, anticipant “un cel nou i una terra nova” (Ap 21,1).
El nostre aniversari, cada vegada més venerable, no ha d´allunyar-nos del xamós horitzó de l´existència, com amb una mena de boira de pesimisme de caducitat, sinó que, en la condició de preveres, - d´ancians -, oferents a Déu del sacrifici latrèutic, - “Des de la sortida del sol fins a la posta lloeu el nom del Senyor” (Sal 13, 3) -, vivim la joia, l´alegria, la pau, la fruició dels fills de Déu, a Qui ens adreçem amb la pregària universal; que´ns uneix a tots els cristians; que presideix la simfonia còsmica de la vida; que´ns manifesta la germanor de tots els humans:
“Pare nostre, vingui el teu Regne. Dona´ns cada dia el pa que necessitem. Perdona´ns i lliure´ns del Maligne” (cfr.: Lc 11, 2-4). Amén. Amén.
En aquesta Eucaristía hi són presents els que hi foren en aquest mateix altar, i ara són a la litúrgia celeste.
“Jacob va ser pare de Josep, l´espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l´ anomenat Messies (Mt 1, 16).
“D´Ell són els temps i els segles” (Lit. Dissabte Sant).
“Jo sóc l´Alfa i l´Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el que ve. El Déu de l´univers” (Ap 1, 8).
--
Homilia pronunciada per
mossèn Arcadi Llagostera Illa, prev
En l´Eucaristia concelebrada, commemorativa
del 54 aniversari de l´ Ordenació Sacerdotal
del Curs
--
Capella del Seminari Conciliar
Barcelona, 17 de desembre del 2009
--
Evangeli: Mt 1, 1-17
--
